Tempo

Compassos inicials del tema amb variacions de la Sonata Kv 331 de Mozart, amb dos tipus d'indicació de tempo. D'una banda ens indica que és un Andante, al qual afegeix, més per concretar el caràcter que no pas el tempo l'adjectiu 'grazioso'. De l'altra, precisa que cal interpretar 120 corxeres cada minut; o, cosa que és el mateix, dues cada segon

El tempo, en música, és la velocitat a la qual cal interpretar o a la que veritablement s'interpreta una composició musical. És una paraula italiana que literalment significa 'temps'. Es mesura en pulsacions per minut (ppm), abreviat actualment més sovint com a bpm ('beats per minute' en anglès). En funció del tempo, una mateixa obra musical té una durada més o menys llarga; semblantment, cada figura musical (una negra o una blanca) no té una durada especifica i fixa en segons, sinó que depèn del tempo.

Elements d'història

Fins a la invenció del metrònom

A Europa, des d'aproximadament el segle xvii, els compositors han volgut deixar indicacions sobre la partitura relacionades amb la velocitat a la qual volien que s'interpretés la seva música. Aquestes indicacions han estat de diversos tipus segons els moments i les tradicions musicals, però hi ha un moment de canvi important quan l'any 1812 s'inventa el metrònom. Fins aquell moment l'habitual havien estat unes paraules, habitualment adjectius, que descrivien la velocitat de la peça musical i de la seva interpretació com andante, allegro, etc., però que a la vegada aportaven informació també sobre el caràcter o l'expressió que calia donar a la música. Així, per exemple, andante ('caminant' en italià') dona una determinada sensació de moviment, però allegro, abans de ser indicatiu de velocitat, que també, ho és, sobretot, de caràcter.

Inici de la melodia de la Marxa Nupcial de Wagner, amb la indicació de tempo en alemany (Mäsig bewegt: moderadament animat)

Aquestes indicacions són quasi sempre en italià durant els segles xvii i, sobretot, xviii, fos quina fos la nacionalitat de l'autor i el lloc on es produís aquesta música. El seu ús es generalitzà -progressivament arreu d'Europa- al llarg del segle xviii, en especial el dels mots més habituals (adagio, andante, allegro i presto). Amb posterioritat a la invenció del metrònom s'han continuat emprant i, cap a finals del segle xix i principis del xx, amb l'eclosió dels nacionalismes, es va tendir a emprar-ne les corresponents traduccions a les llengües pròpies dels autors que les feien servir.

Especialment per a la segona meitat del segle xviii, les músiques conservades en les caixes de música i en els rellotges musicals, i en general en tota mena d'artefactes capaços de reproduir música de forma mecànica, són una eina de primera importància per conèixer les velocitats reals a què s'interpretava la música.

A partir de la invenció del metrònom