Infinitivu
El infinitivu [ɪ̃ɱɸiniˈtiβu] es una horma nominal el verbu que asseñala la acion sin tipu marca dengunu. El infinitivu de suyu está haltu de muchus valoris, pos éstus son pendientis d'otras parabras a las que se subordina.
Nombri
[adital | adital cóigu]El nombri infinitivu procei del latín infinitiuus [ɪ̃ɱfiːniːˈtiːwʊs] que es carcu que hizun los gramáticus latinus del términu griegu τὸ ἀπαρέμφατον [tò aparémphaton] que literalmenti senifica “lo insinificabri”. Esta nomenclatura s’esprica pol caraiti indefiniu eno tocanti la acion qu'enas luengas crássicas tenia el infinitivu i qu'entavia se conselva en una tupa luengas d'ogañu.
El infinitivu en estremeñu
[adital | adital cóigu]El infinitivu en estremeñu es ereeru del latinu, tuviendu hormas i usus conparantis. Se gasta pa marcal l’acion sin conotacion denguna, en el cistu sentiu la parabra infinitivu, a la contra d'otras hormas nominalis el verbu comu el gerúndiu, el particípiu, el actitivu o el agentivu.
Morfologia
[adital | adital cóigu]El estremeñu horma el infinitivu con el afiju sufijau -l tras la vocal atijanti el tema verbal. Namás essistin hormas sincréticas con valol universal, sin destinguil tiempu o mou. Pa la vos passiva essisti una horma perifrástica, volucion de la latina.
| 1l conj. | 2a conj. | 3l conj. | |
| vos ativa | amal | lambel | hundil |
| vos meya | amalsi | lambelsi | hundilsi |
| vos passiva | sel amau | sel lambiu | sel hundiu |
A la contra del castú, el estremeñu no pierdi la líquia de que le siguin pronombris: perdel-se, hincal-te-lo, esgalaçal-mos. No estanti, de que le siguin los pronombris qu’enpiençan en l- (-lo, -la, -los, -las, -le, -les) el infinitivu premiti quatru hormas:
- Regulal. El pronombri se dessepara del verbu por mé dun guioninu: cantal-los, bibil-lo, hazel-le.
- Dissimilau vocalizau. La l el infinitivu se vocaliza en -i: cantai-los, bibi-lo, hazei-le. No se devin abarullal-se conas hormas el emperativu prural, pos el contestu endilgará.
- Dissimilau reduziu. La l el infinitivu se pierdi, queandu namás la del pronombri: cantá-los, bibí-lo, hazé-le.
- Palatalizau. El grupu ll palataliza prenunciandu-se comu la ll en llavi o calli: cantallus, bibillu, hazelli. En estus casus s’escrevi juntu pa no tracamundeá-lo cona horma en l-l, que se prenúncia comu dos elis destintas.
Sintassi
[adital | adital cóigu]Tien dos usus, sigún se gasti de horma subordiná o independienti.
- Infinitivu subordinau. Es la su huncion própia, gastandu-se en oracionis subordinás de destinta naturaleza:
- Conpretivu: Es el términu al qu’agura el verbu prencipal i s’entiendi comu nombri. Has la huncion de ojetu diretu el verbu transitivu. V. gr.: quiu comel, pueis salil.
- Alverbial: asseñala espetus cercustancialis la acion prencipal, comu la finaliá, la causa, el tiempu, ec. En esti tipu costrucionis se favoreci, de que halta el subordinanti que, las costrucionis concertás i no concertás. Va entroduziu por una preposicion comu de, pa, por, a. V. gr.: lo hagu pa tu estal bien; por vusotrus malicial estamus assina; de estudial s’apreva; con ellus recadá-lo basta; mos dan larga enantis de llegal la calol; vinu a assegural-se de tó dil bien.
- Infinitivu independienti. Tien valoris regentis, puyendu enfuncional comu nombri o verbu.
- Sujetu: S’entiendi mas comu nombri, enfuncionandu ena oracion comu sujetu. V. gr.: da gustu oyel-te, humal prejudica la salú. La huerça sustantiva d'estus casus s’alvierti en que en ves en quandu está determinau: el andal abri la verea. En estus casus su valol es conparanti a izil el andaeru abri la verea, con actitivu.
- Con valol yusivu. Es própiu las frasis enpressivas. Se costrui cona preposicion a + inf. quandu el sujetu es singulal o prural. V. gr.: A estudial, prenda; Vosotros, a limpial tó bien límpiu. Quandu el sujetu es prural, sueli haltal la preposición pa da-le mas énfasi, asseñalandu una ordin direta, al mou emperativu: portal-se i sel güenus = portai-vos i sei güenus.
El infinitivu en griegu
[adital | adital cóigu]La luenga griega cuentava con un haci infinitivus pa ca tiempu i espetu, sigún las vozis. La gramática tradicional lo consiera un mou, junta con el endicativu, emperativu, sujuntivu, potencial i el particípiu.
Morfologia
[adital | adital cóigu]El infinitivu griegu va alquiriendu sufijus d'alcuerdu cona conprejiá que vaiga tuviendu el tiempu i la vos. Contri mayol seya la caraiterística temporal i moal, mas afijus sufijaus va a dil alquiriendu. Essistin hormas infinitivu pa quatru tiempus i pa los tres mous. Tienin sufijus própius comu -εν o -αι que se van ajuntandu al tema temporal. La vocal atijanti es la ε.
| Presenti | Huturu | Aoristu | Perfetu | |
| vos ativa | λύειν | λύσειν | λῦσαι | λελυκέναι |
| vos meya | λύεσθαι | λύσεσθαι | λύσασθαι | λελύσθ |